Els avatars històrics, polítics i socials determinen d’alguna manera el naixement d’un concepció visual i perceptiva que trenca amb l’anterior model artístic, visual i perceptiu basat en l’obra d’art com a finestra oberta al món, conceptualitzada segons el model euclidià del renaixement. Aquest nou model, que podríem anomenar procediment del muntatge, es basa en part en l’apropiació del llenguatge tècnic, científic i industrial de la nova societat moderna que naix de la primera industrialització, així com també en l’adequació dels mecanismes utilitzats en el procés de fabricació en cadena ―és a dir, en la cadena de muntatge fordiana— als principis formals i estètics de l’art. Aquests mecanismes, com ara el muntatge de fragments, la juxtaposició de realitats dispars, el tall visual de la realitat cosmopolita i la recomposició collagista de l’art formen part del vocabulari essencial de la producció artística de Rodtxenko i Heartfield.
El muntatge també s’amplia als moviments del cubisme i el collage com una de les primeres fonts del muntatge. Així mateix, tracta també dels successius moviments artístics del segle xx que han heretat aquestes pràctiques, com ara l’assemblage o el muntatge literari i fílmic. Finalment, pel fet de constituir una narrativa temporal, la investigació considera part de la producció artística contemporània com a hereva de les pràctiques del muntatge, amb les aportacions, evolucions i revisions que han adaptat els diferents corrents artístics contemporanis, basant-se sobretot en la fotografia contemporània, la instal·lació i la intervenció urbana.
